L’asbest o amiant és un mineral fibrós conegut des de l’antiguitat. Els baixos preus de la matèria primera, la seua mal·leabilitat i la seua enorme resistència al foc i a l’abrasió en van fer un “material miracle” que, des del principi del segle XX, va ser utilitzat en la indústria tèxtil (indumentària laboral, fundes protectores, mantes i cinturons), d’automoció (sabates per a frens, embragatges), del paper (feltres, cobertes de llibres) o siderúrgica (revestiments protectors), així com en la construcció naval (tallafoc i aïllant tèrmic) i d’edificis (dipòsits i conduccions d’aigua o gas, rajoles o teulades). Durant el procés de producció, com a conseqüència de la seua manipulació o la seua deterioració, les microfibres d’amiant es desprenen i queden en suspensió en l’aire de les fàbriques i les ciutats on es produeix, instal·la o s’aboca. En inhalar-se, les fibres es depositen en els pulmons i altres parts del cos, i causa greus malalties, moltes de les quals, mortals.

Els primers estudis que van relacionar l’amiant amb diferents formes de càncer pulmonar daten de la dècada de 1930. Cap a 1950 ja existia un ampli consens científic sobre la relació causal entre l’exposició a l’amiant i el desenvolupament d’una de les formes més agressives de càncer pulmonar, el mesotelioma de pleura i peritoneu. Alguns d’aquests treballs van ser presentats en el XIV Congrés Internacional de Medicina del Treball, celebrat a Madrid el 1963. El 1976 la International Agency for Research on Cancer (Organisme de l’OMS, creat el 1965) va establir que tots els tipus de fibres d’amiant podien provocar mesotelioma i càncer de pulmó, i que no era possible definir nivells segurs d’exposició. D’altra banda, les investigacions presentades en el Congrès international sur l’asbestose, organitzat a Caen el 1964 per la patronal francesa de l’amiant, van ser decisives per a qüestionar el consens internacional. L’estratègia va ser doble: associar el poder cancerigen de l’amiant amb les dues varietats menys utilitzades en la indústria (a penes el 15% de la producció total) i vincular la incidència del càncer bronquial amb els hàbits de consum de tabac entre els treballadors. Sembrar el dubte sobre els riscs de l’amiant va ser essencial per a retardar-ne la regulació de la producció i l’ús.

L’amiant va ser un material essencial per al desenvolupament urbà i industrial d’Espanya en la segona meitat del segle XX. Cap al 1970 hi havia més de vint indústries i prop de sis mil treballadors dedicats a la fabricació de productes d’amiant, que eren comercialitzats i instal·lats per una extensa xarxa de diversos centenars d’empreses, on treballaven desenes de milers d’empleats. Aquestes xifres no van fer més que augmentar en les dècades següents, gràcies a l’impuls donat per la nova normativa antiincendis de 1974, que obligava a usar projeccions i morters d’amiant en la construcció d’edificis. La construcció naval va ser l’altre gran sector estratègic del desenvolupament econòmic a Espanya i un dels majors consumidors d’amiant. El 1991 l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball va estimar en més de seixanta mil els treballadors exposats a l’amiant en l’àmbit laboral.

La visita d’Alfons XIII a la fàbrica d’Uralita a Cerdanyola del Vallès el 1929 il·lustra l’estreta connivència que es va establir al llarg de tot el segle XX entre els successius governs i el poderós monopoli industrial de l’amiant. El govern de la Segona República va prohibir el 1934 l’ús de sostrades d’amiant a les escoles. Mesos després va retirar la norma, assetjat per la pressió de les empreses de l’amiant. Durant la segona meitat del segle XX, més de la meitat de la producció es va concentrar en l’empresa Uralita S.A., que, entre 1943 i 1993, va estar en mans de la família March, les estretes vinculacions de la qual amb el règim franquista es forgen en el colp d’estat del 1936. En la dècada de 1970, l’empresa Uralita S.A. disposava de quatre plantes a Cerdanyola, Alacant, Getafe i Sevilla i una densa xarxa de distribuïdors arreu d’Espanya. L’enorme poder econòmic i polític d’aquesta i altres empreses d’amiant van ser clau per a aconseguir el retard i l’ambigüitat de les normatives de salut laboral, així com també la permissivitat dels serveis d’inspecció en el control del compliment de les normes de seguretat en les empreses i els seus entorns.

L’amiant ha sigut considerat durant dècades com un problema estrictament laboral i ha sigut en aquest àmbit on s’han regulat les condicions de manipulació. Un element clau ha sigut la definició de concentracions màximes d’amiant en l’aire permeses. El 1946, l’American Conference of Governmental Industrial Hygienists fixa un límit de 175 partícules/cm³. Espanya no va adoptar aquest criteri fins al 1961, quan va regular la manipulació de l’amiant en l’àmbit laboral i va reconèixer per primera vegada l’asbestosi com a malaltia professional (Decret 2414/1961). Els valors màxims permesos no van fer més que reduir-se en les dècades següents fins a arribar a les 15 partícules/cm³ que va fixar l’Organització Internacional del Treball el 1986 i que Espanya va adoptar en aqueixos anys (Reglament sobre treballs amb riscs d’amiant. Ordre ministerial de 31/10/1984). Era tard, perquè nombroses investigacions havien mostrat que no hi havia límits segurs i que fins les més mínimes concentracions d’amiant en l’aire eren capaces de produir càncer i altres malalties pulmonars greus. Prohibir-ne l’ús era l’única solució. Així ho va establir la normativa de la Comunitat Econòmica Europea el 1983, que Espanya no va aplicar fins al desembre de 2001.

El 100% dels casos de fibrosi pulmonar o asbestosi i més del 80% dels casos de mesotelioma —una forma greu de càncer que afecta la pleura i el peritoneu— són conseqüència directa de l’exposició a l’amiant. Poden passar molts anys des que una persona entra en contacte amb les fibres d’amiant fins que desenvolupa alguna d’aquestes malalties. Aquest lapse de temps, anomenat període de latència, pot ser en el cas del càncer de pleura d’uns quaranta anys, just el temps que separa els pics d’importació d’amiant i els de casos de mort per càncer de pleura representats en les gràfiques.

Els estudis que han comparat l’atenció prestada als riscs sanitaris de l’amiant en els mitjans de comunicació espanyols i d’altres països, com ara França, la Gran Bretanya o Itàlia, mostren l’enorme silenci que durant dècades s’ha mantingut sobre aquesta qüestió en els mitjans de comunicació del nostre país, inclosa la radiotelevisió pública. A canvi, les empreses de l’amiant van fer publicitat dels seus productes amb anuncis a tota pàgina en els principals periòdics espanyols. Caldrà esperar l’aparició dels nous diaris i setmanaris, en la dècada de 1970, per a llegir les primeres notícies sobre els efectes nocius de l’amiant i els seus riscs per a la salut.

S’estima que a Espanya el nombre de morts per malalties laborals registrades a penes representa entre un 0,1% i un 0,2% de les morts previsibles, si es compara amb les d’altres països amb una activitat industrial similar. L’infraregistrament ha sigut encara més greu, si això és possible, per a les malalties derivades de l’amiant. Fins al 1997 no s’havia reconegut cap cas de càncer professional a causa de l’amiant. Des d’aleshores i fins al 2011 se’n van reconèixer 164 casos: 183 vegades menys que a Noruega, 133 menys que a Dinamarca i 124 i 41 vegades menys que a França i Itàlia, respectivament. En el cas de l’asbestosi, reconeguda com a malaltia laboral el 1961, es van reconèixer 815 casos entre 1962 i 2010, la xifra més baixa a tot Europa, 35 vegades menys que a Alemanya i 15 vegades menys que a França i Itàlia.

La fi de la dictadura representa un punt d’inflexió en la història de l’amiant a Espanya. El 1977, el sindicat Comissions Obreres crea un grup de treball sobre malalties laborals i aqueix mateix any el jurat d’empresa de la planta d’Uralita de Cerdanyola denuncia la factoria per incompliment de les normes de seguretat laboral. Les denúncies se sustenten en les dades aportades per dos joves pneumòlegs formats a la Gran Bretanya que, uns anys abans, havien tornat a l’Hospital Clínic de Barcelona per llegir les respectives tesis doctorals sobre l’asbestosi i posar en marxa protocols d’investigació epidemiològica. El treball de nous gabinets d’advocats, com el Col·lectiu Ronda, la denúncia dels treballadors, les proves científiques i la pressió mediàtica van obligar l’Institut d’Higiene i Seguretat Laboral de Barcelona a clausurar diverses naus de la factoria de Cerdanyola del Vallès i a fer un examen clínic sistemàtic de la plantilla. Diferents formes d’asbestosi es van diagnosticar en quasi el 30% dels treballadors. En els mesos següents, el conflicte es va estendre a altres plantes d’Uralita, com la de Bellavista, a Sevilla. Dos anys després, s’inclouen les malalties de l’amiant en el quadre de malalties professionals i el 1982 es regulen les condicions de manipulació de l’amiant en l’àmbit laboral. La reconversió industrial empresa pel primer govern socialista i les altes xifres de desocupació a què es va arribar en aquells anys tornen a eclipsar aquest greu problema de salut pública i laboral.

A penes hi ha condemnes per responsabilitat penal contra les empreses de l’amiant. El pretext del desconeixement del risc per part de l’empresa, la dificultat per a provar l’incompliment de les normes de seguretat laboral o les al·legacions contra la relació causal entre l’exposició a l’amiant i el desenvolupament de determinades malalties ha permès a les empreses eludir la seua responsabilitat penal. Una cosa semblant ha ocorregut amb les demandes per responsabilitat civil, que han sigut desestimades en quasi tots els casos, amb més de la meitat de les 190 sentències dictades entre 1996 i 2010 per tribunals socials. La sentència del Tribunal Suprem de 30 d’octubre de 2010 va modificar substancialment la situació, ja que va invertir la càrrega de la prova i fer que foren els demandats els qui demostraren que sí que es van complir les normes, i va eximir els demandants de la difícil tasca de demostrar que no es va fer. Aquest canvi de doctrina ha permès canviar el sentit de les condemnes i obrir una porta a la indemnització dels afectats. El repte de les associacions de víctimes és ara la creació d’un Fons d’Indemnització que done accés a ajudes de forma immediata, independentment del seu dret de recórrer a la via judicial, tal com s’ha establert en països com França, Bèlgica i Alemanya.

Prop del 20% dels casos de morts per inhalació de fibres d’amiant es donen en persones que no han estat exposades en l’àmbit laboral. Són, en la majoria, persones que van viure prop de les factories de l’amiant i, en particular, familiars de treballadors que van respirar les fibres transportades a la roba de feina. La contaminació ambiental ha rebut molt escassa atenció i el seu reconeixement ha topat amb nombroses dificultats. En aquest context, la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid de desembre de 2017 ha sigut considerada històrica, pel fet de ser la primera a condemnar una empresa, en aquest cas Uralita S.A., a indemnitzar trenta-nou veïns que van viure prop de les plantes de Cerdanyola i Ripollet, per les greus malalties i morts causades per l’exposició ambiental a l’amiant.

Les fibres de l’amiant són eternes, indestructibles, però no els materials que s’hi fabriquen, que es deterioren al cap dels anys. Continuen existint milers d’instal·lacions amb amiant (en edificis públics i privats, entre els quals, col·legis; en vaixells i mitjans de transport públic; en conduccions i dipòsits d’aigua i gas, o davall l’asfalt de vies urbanes de ciutats com Cerdanyola, on en la dècada de 1960, l’empresa Uralita S. A. va dipositar tones de residus d’amiant triturats per cobrir, a manera d’asfalt, els carrers i carreteres, encara de terra) i abocadors incontrolats on es van dipositar restes de materials. La Resolució “Riscs per a la salut en el lloc de treball relacionats amb l’amiant i perspectives d’eliminació de tot l’amiant existent (2012/2065(INI)” adoptada pel Parlament Europeu el passat 14 de març de 2013, instava els governs a prendre les iniciatives necessàries per al desamiantatge complet en els seus territoris. La Resolució, sense rang de llei, s’ha seguit de manera molt desigual.