La lluita contra les plagues ha estat una activitat desenvolupada per totes les societats des de l’inici de l’agricultura. Tres tipus de procediments han estat emprats: els canvis de les condicions de conreu, la proliferació dels enemics biològics de les plagues, i els productes amb capacitat de destruir-les, els plaguicides. Els productes emprats com plaguicides han estat molt variats. Inicialment varen ser productes d’origen mineral o vegetal.
Els problemes relacionats amb les plagues van créixer al llarg del segle XX amb l’expansió del monocultiu, el comerç internacional i els viatges transoceànics. Per a lluitar contra aquestes plagues van ser desenvolupats nous plaguicides basats en productes arsenicals.
Els arsenats de plom i calci, junt amb els fungicides, com el sulfat de coure, o els gasos fumigadors, com els derivats del cianur, van ser els plaguicides més emprats d’abans de l’arribada dels nous productes de síntesi orgànica com el DDT, després de la segona guerra mundial.
El Progreso agrícola y pecuari. 30 de juny de 1936.
Publicitat del DDT de la dècada de 1950 per la indústria suïssa Geigy.
Plaguicides
1910
Fumigacions amb l’àcid cianhídric. Curs per a la formació de fumigadors fet a Burjassot, 1946. IVIA.
1920
Inici de l’ús massiu de l’arsenat de plom a USA i Europa.
1940
Treballs de Paul Müller i la indústria suïssa Geigy al voltant del DDT i la seua capacitat insecticida.
1945
DDT emprat contra el mosquit Anopheles propagador de la malària.
1945
Inici de l’ús massiu del DDT a l’agricultura, la salut pública i els habitatges.
1943-1945
Primers estudis respecte a la toxicitat del DDT a humans i fauna.
1962
Rachel Carson publica el seu llibre Primavera Silenciosa, on mostra la perillositat del DDT i altres pesticides.
2016
Anàlisi de mostres de l’aigua del Xúquer mostren la presència de DDT i moltes altres plaguicides prohibits. Informe d’Ecologistes en acció 2017.
Arsenat de plom
L’arsènic era un producte emprat com verí des de l’Antiguitat. Esdevingué el producte favorit per als crims d’enverinament, particularment durant la primera part del segle XIX.
El plaguicida arsenical més famós va ser l’arsenat de plom. Va ser introduït a les darreries del segle XIX per lluitar contra la Lymantria dispar a la Costa Est dels USA. Els resultats inicials varen ser molt esperançadors, tot i que la plaga mai no va ser controlada. Més endavant, l’arsenat de plom va aplicar-se a altres plagues dels arbres fruitals, les vinyes i les creïlles. També va fer-se servir dins de les campanyes erradicació dels mosquits transmissors de la malària.
L’ús massiu de l’arsenat de plom a Espanya està relacionat amb l’arribada de la plaga de l’escarabat de les creïlles (Leptinotarsa decemlineata).
Aquest insecte va anar estenent-se des del centre dels USA fins a Europa, on va arribar al llarg de la dècada de 1920. Va creuar els Pirineus l’any 1935, quan un primer focus va detectar-se a Maçanet de Cabrenys (Girona). L’extensió de la plaga tingué lloc durant els anys de la postguerra, al mateix temps que el nou règim franquista imposava noves polítiques agrícoles i industrials d’inspiració feixista amb una forta repressió i violència política.
Enginyers del franquisme
Inauguració del Congreso de Ingenieros Agrónomos, Madrid, 1950. Amb Carlos Rein Segura (ministre d’Agricultura i enginyer agrònom), Fermín Sanz Orrio, delegat nacional de sindicats, i el governador civil de Madrid.
Com altres enginyers del primer franquisme, amb bona connexió amb les autoritats de la dictadura, els enginyers agrònoms pogueren desenvolupar programes de recerca i de propaganda per introduir els pesticides arsenicals durant la dècada de 1940.
Participants en el Congreso de Ingenieros Agrónomos, Madrid, 1950. Isabel Torán Carré, filla i neboda d’enginyers, va ser una de les poques dones amb aquesta titulació fins a la dècada del 1960. En les altres tres imatges: El dictador Francisco Franco presideix el I Congreso de Ingeniería Agronómica, Madrid, 1950. Visita també l’exposició del congrés i la secció de plagues del camp i participa en la clausura.
Varen véncer així les resistències dels llauradors que coneixien la seua perillositat per les seues famílies, el ramat i els conreus. Els enginyers varen disposar d’una àmplia xarxa d’estacions fitopatològiques per experimentar i desenvoluparen activitats de propaganda amb fullets, conferències, cursos, articles en la premsa, programes de ràdio i documentals divulgatius.
Visita a l’estació de química agrícola de Madrid, el 1950, de polítics franquistes i enginyers agronòmics.
Portada de la publicació de les actes del I Congreso de Ingeniería Agronómica de Madrid, 1950.
El nou règim franquista va impulsar la producció d’arsenat de plom aprofitant les mines d’arsènic de Galicia. Els pesticides arsenicals estaven pensats per grans àrees de cultiu i afavorien la concentració de la propietat agrícola amb fortes inversions de maquinària i agroquímics. Varen així contribuir a soterrar definitivament la reforma de la propietat agrària defensada pels governs de la II República.
Franco inaugura una escultura de l’agrònom Manuel Alonso Martínez amb el ministre Ruiz Jiménez. Madrid, 1955.
Emilio Lamo de Espinosa, destacat falangista i subsecretari d’Agricultura, 1950.
Aplicació de l’insecticida organofosforat malatió. Alcàsser, 1953. Fotografies procedents de l’IVIA.
Malgrat els coneguts perills per la salut de l’arsènic, milers de persones treballadores agrícoles i del món rural varen ser enverinades de forma lenta i silenciosa amb els pesticides arsenicals. També hi hagueren nombrosos casos d’intoxicació accidental sense que es prengueren mesures al respecte. Els danys a la salut dels consumidors i les conseqüències mediambientals a curt i llarg termini són encara més difícils de valorar. L’arsenat de plom va romandre durant molts anys als camps fins a la seua prohibició a la dècada de 1970, quan va ser considerat un producte amb capacitat de produir malalties professionals greus.
