Els fums es van convertir en un problema de primera magnitud a partir del procés d’industrialització encetat al segle XVIII. Des d’aleshores s’han succeït desastres i regulacions i tanmateix la contaminació atmosfèrica continua sent un tema molt controvertit.
Exposició als fums i la seua regulació
1810
L’aprovació del decret imperial francés del 15 d’octubre de 1810 sobre manufactures i tallers que difonien una olor poc saludable o incòmoda s’ha considerat un dels actes que inauguren el control sanitari de la contaminació industrial.
Però historiadors com Thomas Le Roux han vist en aquella iniciativa un retrocés en la regulació.
Imatge: La Salpêtrière de Louis Durameau
1853 / 1854
Aprovació de les lleis municipals de Londres i Paris per a la regulació dels fums.
Imatge: Waterloo Bridge, de Claude Monet
1863
Aprovació de l’Alkali Act que tindrà al destacat científic Robert Angus Smith com a primer inspector.
1888 / 1890
Punt àlgid de la controvèrsia sobre els fums de Huelva.
Imatge: Logotip Riotinto Company Limited.
1930
La combinació de la contaminació industrial i les condicions atmosfèriques va provocar la mort de 63 persones a la Vall del riu Mosa al desembre de 1930.
1987
Publicació de la primera edició de les Air quality guidelines for Europe de l’Organització Mundial de la Salut.
2017
4,2 milions de morts anuals per la contaminació atmosfèrica (OMS 2018). Com a reacció han aparegut plataformes com «València per l’aire».
Per què no s’ha implementat encara una regulació efectiva i definitiva?
Sens dubte, els mecanismes de construcció de la ignorància que han operat en les avaluacions d’experts han constituït un element clau per impedir l’efectiva regulació d’aquesta contaminació. Així es pot constatar en l’anàlisi d’episodis com el de la controvèrsia sobre els Fums de Huelva.
La controvèrsia
sobre els Fums de Huelva
La Faixa Pirítica Ibérica ha estat una zona rica en activitat minera des de l’Antiguitat. Al segle XIX, i especialment a partir de la creació de la Riotinto Company Limited en 1873, aquesta activitat va generar importants conflictes associats als fums produïts en l’extracció del coure.
Hauser i Menet, Minas de Río Tinto, detall de la Corta del Lago (Madrid, 1892)
El 4 de febrer. La masacre, Antonio Romero Alcaide (artista). Imatge cedida pel Centro de Arte Moderno y Contemporáneo Daniel Vázquez Díaz de Nerva
Quan el 4 de febrer de 1888 una manifestació contrària als fums va ser durament reprimida pel Regimiento de Pavia, causant la mort de desenes o centenars de persones, el conflicte va assolir el seu punt més àlgid. Aquell incident ha estat commemorat com “el año de los tiros” i ha estat reivindicat com un dels primers grans conflictes ambientals de la península.
Poc temps després, un informe del Real Consejo de Sanidad va avalar la prohibició d’aquestes calcinacions però les pressions de la Riotinto Company Limited no tardaren a fer-se notar i el Govern espanyol va adreçar-se a la Real Academia de Medicina per tal d’avaluar la nocivitat d’aquests fums.
L’anàlisi de l’activitat que llavors va desenvolupar la Real Academia ens suggereix interessants reflexions sobre les possibilitats i limitacions amb què intervenen els experts en la creació de coneixement i d’ignorància sobre l’impacte que tenen els tòxics en la salut pública i el medi ambient.
Quan el Govern va preguntar per la concentració màxima de gasos sulfurosos en l’aire que seria acceptable, la Real Academia va insistir en la necessitat de fer un estudi in situ. El febrer de 1890 una comissió de 14 acadèmics i diversos representants d’altres òrgans mèdics i de l’àmbit polític i militar van desplaçar-se fins a Huelva per valorar l’impacte dels fums. Al poc temps els acadèmics van elaborar diversos informes; tenint un especial impacte aquells preparats per l’acadèmic Àngel Pulido
Ángel Pulido, Real Academia Nacional de Medicina
Teleres de Riotinto, Wikimedia Commons
Manta de Humo en Corta Filón Sur, Antonio Romero Alcaide. Imatge cedida pel Centro de Arte Moderno y Contemporáneo Daniel Vázquez Díaz de Nerva
Als informes, els experts mèdics de la Real Academia afirmaren que no existia un procediment metal·lúrgic alternatiu al de les teleres (veure imatge) que fos competitiu. Així es pronunciaren sobre un tema per al qual no tenien coneixement expert i, a més a més, mostraren la seua falta d’atenció selectiva. Aquesta no els va permetre reparar en què a les mines veïnes de Santo Domingo ja s’empraven mètodes alternatius lliures de fums i que tot just començaven a emprar-se en les mines de Tharsis, que també visitaren en la seua expedició.
Als informes, la concentració de gasos sulfurosos (diòxid de sofre) es va mesurar amb una única mesura en un dia amb condicions ambientals favorables i per tant no es va considerar la variació d’aquesta concentració en funció de les condicions climàtiques (tal com inicialment havien exigit els acadèmics). No es va mesurar la concentració en condicions de Manta (veure imatge) aquelles en les quals fins i tot els miners eren obligats a abandonar la mina i desplaçar-se a les parts altes.
Informe de la Liga Antihumista contra las calcinaciones al aire libre
Tampoc no es van analitzar les concentracions d’altres tòxics presents als fums tot i les denúncies de la minoria crítica dins de la Real Academia i de la Liga Antihumista. No es mesuraren arsènic, àcid clorhídric o pols, entre d’altres, i totes aquestes absències contribuïren a crear ignorància.
Portada del Manuel d’hygiène industrielle de Henri Napia
En l’avaluació dels riscs que comportaven les concentracions mesurades també es va obviar el seu potencial impacte a llarg termini. Aquest potencial impacte sí que s’havia fet explícit al manual de Henri Napias en què es basaren per avaluar les conseqüències fisiològiques dels gasos.
En la seua visita a Huelva, els acadèmics no visitaren l’hospital provincial, tal com els havien suggerit els metges de la junta provincial de sanitat. Es limitaren a visitar delegacions d’obrers preseleccionades per la companyia en un poble en què el treball, el consum i la sanitat eren controlats per l’empresa. La Riotinto Company va finançar i organitzar el viatge i va condicionar de formes diverses el discurs dels acadèmics que, tal com hem vist, amb les seues pràctiques contribuïren a generar ignorància sobre aquells elements que hagueren donat suport a la prohibició de les calcinacions. La derogació de la disposició que el 1888 havia prohibit les calcinacions arribaria el 1890 després de la publicació de la resolució de la Real Academia. Però en els informes interns dels acadèmics podem veure que aquests no mostraren cap malestar amb la seua possible captació per part de la indústria. Actuaren com autèntics “homes d’estat” afavorint amb el seu informe el projecte nacional de les elits.
Avui aquests processos de construcció de la ignorància o de la incertesa, en els quals intervenen factors a priori externs a la institució científica, han estat denunciats en debats com ara aquells sobre el canvi climàtic o el tabac. Continuen sent un fre a una regulació efectiva de la contaminació de l’aire urbà?
